Traduir la teva web: quan surt a compte i com es fa perquè serveixi d'alguna cosa

Traduir sense canviar les adreces és llençar els diners: Google no indexa el que no té URL pròpia. El que vam aprendre migrant les nostres webs a tres idiomes.

Traduir una web sembla una decisió de màrqueting i és sobretot una decisió tècnica. Es pot fer bé i multiplicar les visites. Es pot fer malament i no portar-ne ni una, per impecable que sigui la traducció.

La diferència és en una cosa: si cada idioma té la seva pròpia adreça.

L’error que es paga sencer

Hi ha webs on canvies l’idioma amb un botó, el contingut canvia i l’adreça del navegador continua sent la mateixa. L’idioma es desa en una galeta.

Per a qui navega, funciona. Per a Google, les versions traduïdes no existeixen. No hi ha cap adreça per indexar, així que aquesta traducció no apareix en cap cerca. Has pagat una feina que no portarà ni una sola visita.

I hi ha un segon efecte que es nota abans: si comparteixes un enllaç per WhatsApp amb un client català, se li obre en l’idioma que ell tingui desat a la seva galeta, no en el que tu li vas enviar.

Una de les nostres webs, Gest Peritia, va estar així fins al setembre del 2026. La vam migrar justament per això.

Com han de ser les adreces

La norma que seguim a tot el grup és aquesta: l’idioma principal viu a l’arrel, sense prefix. Els altres porten el seu.

/precios          → espanyol
/ca/precios       → català
/en/precios       → anglès

L’espanyol sense prefix no és un caprici. Les seves adreces són les que fa anys que estan posicionades i moure-les a /es/precios llença aquest posicionament per la claveguera a canvi de res.

Les tres etiquetes que fan que funcioni

Amb les adreces separades ja es poden indexar les tres versions. Falta dir-li a Google que són la mateixa pàgina en idiomes diferents. Això es fa amb tres coses al <head>.

Els hreflang dels tres idiomes, a totes les versions. Cada pàgina declara on són les seves germanes.

L’x-default, que apunta a la versió que se serveix a qui no encaixa en cap dels idiomes. En el nostre cas, sempre l’espanyola.

I la canònica de cada versió apuntant a si mateixa. Aquest és l’error més car i el més fàcil de cometre: posar la canònica del català apuntant a l’espanyol és dir-li a Google que no indexi la catalana. És exactament el contrari del que es busca. I la traducció queda igual d’invisible que abans.

Hi ha una condició més que gairebé ningú no comprova: els hreflang han de ser recíprocs. Si la pàgina espanyola diu que la catalana és la seva versió en català, la catalana ha de dir el mateix de tornada. Quan no coincideixen, Google descarta el grup sencer. Una sola pàgina malament deixa les seves tres versions soltes.

El sitemap també ho ha d’explicar

A banda de les etiquetes de cada pàgina, el sitemap ha d’anunciar les tres versions de cada adreça amb les etiquetes xhtml:link. És redundant a propòsit: així Google descobreix les traduccions encara que no hagi arribat a rastrejar cada pàgina.

Ho vam comprovar a les nostres pròpies webs i vam trobar que una ho tenia i l’altra no. La que no ho tenia feia mesos que llistava les adreces soltes, sense cap relació entre elles. Són tres línies de configuració.

I el visitant, què

Dues normes que apliquem sempre.

La detecció automàtica actua només a la primera visita. Si algú tria un idioma a mà, aquesta elecció mana a partir d’aquell moment i no se li sobreescriu cada vegada que entra.

Els cercadors no es redirigeixen mai. Si redirigeixes Google segons l’idioma de la seva petició, no podrà demanar cada versió per separat i tota la feina dels hreflang queda en no res.

Un detall de sentit comú que se’ns va escapar al principi: a un visitant amb el sistema en basc o en gallec li convé servir l’espanyol, no l’anglès. És un parlant d’Espanya. Sembla evident escrit aquí i no ho és quan es programa la detecció mirant una llista de codis d’idioma.

Quan no val la pena

Si vens serveis presencials en una comarca i la teva clientela parla castellà i català, traduir a l’anglès no et portarà feina. Et portarà visites que no compren, cosa que empitjora els teus números sense millorar la teva facturació.

Traduir té sentit quan hi ha demanda real en aquell idioma, quan pots atendre-hi i quan mantindràs les traduccions al dia. Una versió anglesa congelada a la web de fa dos anys és pitjor que no tenir-ne.

I hi ha un cost que ningú no calcula al principi: cada pàgina nova són tres pàgines. Cada correcció d’un preu, tres correccions. Si no hi ha qui ho sostingui, les versions es desincronitzen en sis mesos.

Com ho vigilem nosaltres

Amb una comprovació automàtica que es passa abans de publicar. Revisa que les tres versions tinguin les mateixes pàgines, que cadascuna declari el seu idioma, que hi siguin els hreflang i l’x-default, que les canòniques apuntin a si mateixes, que hi hagi reciprocitat i que el sitemap anunciï les tres.

Triga dos segons i evita el tipus d’error que, sense ella, es descobreix sis mesos després mirant per què la versió catalana no rep visites.

Si estàs pensant a traduir la teva web i vols saber si compensa, escriu-nos i ho mirem junts. De vegades la resposta és que no.

← Torna al blog

Comentaris